En camí de ser la major base de dades ciclistes en català.

Henry Anglade (6 de juliol de 1933, Thionville)
Napoleó

EQUIPS
1956 Alcyon - Dunlop (independent)
1957-1962 Liberia - Hutchinson/Grammont
1963-1966 Pelforth - Sauvage
1967 Mercier - BP

Participacions al Tour de França:
1957: 28è
1958: 17è
1959: 2n (guanya una etapa)
1960: 8è (guanya dues etapes)
1961: 18è
1962: 12è
1963: 11è
1964: 4t
1965: 4t
1967: Abandona a la sisena etapa



PALMARÈS
Dos Campionats de França de fons en ruta (1959 i 1965)
Annemasse-Bellegarde-Annemasse (1957)
Circuit Drôme-Ardèche (1959)
Poly Bretona (1962)
Volta a Seignelay (1963)
Prova en línea del Critèrium Nacional (1963)
GP del Parisenc (1965, CRE)
Tour de l'Hérault (1966)

Una etapa de la Volta a Champagne (1957)
Una etapa dels Tres Dies de Loira (1958)
Una etapa del Tour de França (1959)
Dues etapes de la Berna-Ginebra (1961 x2)
Una etapa de la Volta a Romandia (1962)

General de la Dauphiné Libéré (1959)
General de la Berna-Ginebra (1961)
General de la Volta al Var (1963)
2n a la general del Tour de França (1959)
2n a la general de la Volta a Suïssa (1959)
2n a la general de la Volta a l'Aude (1961)
3r a la general de la Volta a Champagne (1957)
3r a la general del Tour del Sud-Est (1963)
Dos cops 4t a la general del Tour de França (1964 i 1965)
Dos cops 4t a la general de la París-Niça (1960 i 1963)
4t a la general de la París-Niça-Roma (1959)
4t a la general de la Volta a Luxemburg (1965)
8è a la general del Tour de França (1960)
8è a la geenral de la París-Niça (1962)
10è a la general de la Volta a Romandia (1962)

2n al GP de Lyon (1957)
2n al Trofeu d'Europa (1958)
6è al Trofeu Baracchi (1964, amb Raymond Poulidor)
7è al GP de les Nacions (1959)
8è al Campionat del Món (1962)

BIOGRAFIA
A Henry Anglade se'l va considerar, a la seva època, un ciclista molt elegant. Acceptable escalador, suplia les seves capacitats físiques amb una gran intel·ligència en carrera i capacitat de patiment. Els periodistes de l'època l'apreciaven, tanmateix, pels seus comentaris sobre les curses a on participava.


Al costat d'un dels seus majors rivals junt amb Anquetil, Federico Martín Bahamontes.

No va explotar fins l'any 1959, tot i debutar el 1956, però vaja si ho va fer! Es va emportar el Dauphiné Libéré davant de Rivière (tercer), així com el campionat de França de fons en ruta i, a la Volta a Suïssa va ser segon, fins i tot per davant de Bahamontes.
Tot i això, no li va valdre la inclusió a la selecció francesa al Tour de França, pel que hi va participar amb el combinat regional "Centre/Midi", després d'haver participat els dos anys anteriors fent 28è i 17è, respectivament (1957 amb la selecció "Sud-Est"). Aquella edició es va veure marcada per la vigilància mútua entre els quatre líders de la potentíssima selecció francesa (Bobet, Anquetil, Rivière i Géminiani), pel que Anglade va aprofitar la llibertat de moviments per a posar-se segon darrere d'un immens Bahamontes que anava d'exhibició en exhibició, com la cronoescalada al Puy de Dôme o la escapada amb Gaul camí de Grenoble, cosa que va passar-li factura a la divuitena etapa, amb el Galibier, l'Iseran i el Petit Saint Bernard pel camí.
Allà plovia a bots i barrals i l'espanyol, poc habilidós, aviat va perdre temps. Anglade tirava com un boig però, per darrere, els cracs de la selecció francesa, que havien perdut ja totes les opcions i públicament enfrontats des de fa anys amb els combinats regionals, es van posar a tirar de Bahamontes fins a reduir la seva pèrdua a poc més de 40 segons, assegurant-se així la victòria final. Anquetil i Rivière van ser considerats uns farsants, per evitar que un francès s'endugués el Tour.
Tot això li va valdre l'obtenció del premi Super Prestige Pernod.


Vestint de groc, durant el Tour de 1960.

Els dos anys següents faria unes actuacions més discretes al Tour, combinades amb altres de molt bones a altres curses (París-Niça '60), però la més sonada va ser quan donà la sorpresa a la París-Roubaix, quan anava escapat amb Rik Van Looy i, a 12km de l'arribada, va patir una punxada a la roda que el va obligar a retrocedir fins a ls 37ª posició, privant-lo d'un podi en un Monument.
Va ser al 1962 quan tornaria a millorar les seves prestacions i a més curses, quan seria 8è al Mundial i a la París-Niça, desè a la Volta a Romandia imposant-se en una etapa, 12è al Tour i, es llençà satisfactòriament al Giro d'Itàlia, veient-se obligat a abandonar a la dissetena etapa, víctima del fred, després d'unes bones actuacions, entre les que destaca el segon lloc a la setena etapa.

D'aquí fins al final de la seva carrera, tindria dues grans actuacions més al Tour de França (1964 i 1965), éssent quart, per darrere d'Anquetil, Poulidor i Bahamontes el primer any (poca cosa, tu!) i per darrere de Gimondi, Poulidor i Motta l'altre.
A partir d'aquell moment, es va veure creuat per les lesions (omoplat i vèrtebres). L'últim any va córrer com a gregari de Poulidor.

Al cap d'uns anys, va ser director del Lejeune (de 1976 a 1978), amb corredors de la talla de Ferdinand Bracke, Roy Schuiten o Lucien Van Impe.
Per acabar, destacar que, gràcies a ell, a la capella de Notre-Dame des Cyclistes (situada a Labastide d'Armagnac, a les Landes), hi resta un vitrall modern. Ell mateix en va fer el disseny, assegurant que representava el ciclisme.


Imatge del citat vitrall.