En camí de ser la major base de dades ciclistes en català.

Ara anirem a per uns documents ja més antics. Es tracta d'un resum del Tour de 1972 fet per l'Équipe. Era el quart de l'era Merckx, és a dir, ja es sabia de sobres com se les muntava el Caníbal. Doncs anem a veure que es comentava per França:



Aquesta és la portada, a on apareixen (d'esquerra a dreta) Raymond Poulidor, Eddy Merckx i Cyrille Guimard sobre el titular "Ils méritaient le podium...", és a dir, "Ells mereixien el podi...", degut a la lesió de genoll que va fer abandonar a Cyrille Guimard durant el transcurs de la dissetena etapa quan anava líder. Tot i així, Felice Gimondi s'havia colat finalment davant de Poulidor, però, ja sabem, aquests francesos...

Abans del resum de la cursa simplement, hi havia uns molt bons documents gràfics i algún article d'opinió. Anem a per les fotografies:


D'esquerra a dreta, aquests són Luis Ocaña, Eddy Merckx i Raymond Poulidor escalant el Mont Ventoux. Al text posa "Le défi manqué de Luis Ocaña" o, el que és el mateix, "Ocaña, el dofí mancat". És la simbologia del dofí, com a hereu. Ocaña l'any passat es postulava com a un sever hereu del tro d'Eddy Merckx. Però aquell any 1972 ja no seria el mateix, a part de tenir mala sort. Per això era un dofí, però a qui li faltava alguna cosa.


Aquesta bonica imatge es de Felice Gimondi, titulada "Des hauts et des bas", en català: "els altibaixos", per la seva irregular actuació.


Per últim, aquí surten els dos grans protagonistes de l'edició: Cyrille Guimard i Eddy Merckx. En concret a la tretzena etapa, entre Orcières-Merlette i Briançon, a on el belga faria una exhibició a l'Izoard. La imatge defineix perfectament aquell Tour: Merckx al seu ritme, sense contemplacions, i Guimard l'únic capaç de seguir-lo, però patint.
"Guimard dans la roue d'Eddy Merckx" no vol dir res més que "Guimard pel camí d'Eddy Merckx".

Abans d'anar a la cursa en sí ens trobem aquest article, que parla de la facilitat amb que ha acabat imposant-se Merckx degut a l'abandonament de Guimard, l'accident d'Ocaña o el conformisme de Poulidor i Zoetemelk, però que tenien esperances per a dos joves francesos que havien despuntat: Bernard Thévenet, amb dues victòries en jornades acabades en alt i Yves Hèzard, bon contrarrellotgista i acceptable en voltes, però que amb el pas dels anys acabria sent paper mullat.

I l'últim és aquest, titulat 'Une fin a pleurer de rage', és a dir, "Un final per a plorar de ràbia", en el que explica les complicacions que va patir l'heroi de l'edició, Cyrille Guimard, abans i durant el Tour, com el positiu per amfetamines durant la Volat a Luxemburg i els problemes de genoll que el van acabar fent abandonar a la dissetena etapa.