Maurice Garin (Arvier, 03/3/1871 - Lens, 19/02/1957)
PALMARÈSUn Tour de França (1903)
Tres etapes al Tour de França (1903)
Desqualificat com a guanyador del Tour de França 1904 (més una etapa)
Dues París - Roubaix (1897-98)
Una Bordeus - París (1902)
Una París - Brest - París (1901)
Una Namur - Dinant - Namur (1893)
Una Havesne-sue Helpe (1894)
Una Guingamp - Morlaix - Guingamp (1895)
Una París - Le Mans (1896)
Una Lieja - Thuin (1896)
Una París - Cabourg (1897)
Una París - Royan (1897)
Dues Tourcoing - Béthune - Tourcoing (1897-98)
Una Valenciennes - Nouvion - Valencienees (1898)
Una Douai - Doullens - Douai (1898)
Uns 800 kilòmetres de París (1893)
Unes 24 hores de Lieja (1894)
Unes 24 hores de les Arts liberals, de París (1895)
Uns 50 kilòmetres d'Ostende (1898)
Segon en una Bordeus - París (1898, 1900)
Segon en una París - Besançon (1894)
Segon en una Lille - Boulogne (1894)
Segon en una Brussel·les - Nieuport (1894)
Segon en una Roubaix - Ostende (1896)
Segon en un Bol d'Or (1900)
Segon en una etapa del Tour de França (1904)
Tercer en dues París - Roubaix (1896, 1900)
Tercer en una Bordeus - París (1899)
Tercer en una Amiens - Dieppe (1893)
Tercer en una París - Spa (1894)
Tercer en un Bol d'Or (1899)
BIOGRAFIAMaurice Garin va néixer a la Vall d'Aosta al si d'una família humil i nombrosa (eren nou germans, quatre noies i cinc nois - d'entre aquests, era el més gran) i només parlava la variant local de la llengua francoprovençal quan marxà a França a l'edat de catorze anys. Els temps, el lloc i les circumstàncies familiars eren molt pobres, i això fa versemblant la llegenda segons la qual Maurice va ser dut Alps enllà per un contrabandista, que el canvià per una bola de formatge. Sigui cert o no, el fet és que des que era un nen col·laborà en l'economia familiar treballant d'escuraxemeneies i, en emigrar, se salvà del treball a les mines gràcies a la traça que tenia com a paleta i a la recomanació d'un amic de la família a una empresa de construcció. Se sap també que fou a Reims l'any següent, després a Charleroi, Bèlgica, i més tard a Maubeuge.
Entusiasmat amb les proeses dels primers velocipedistes, estalvià per comprar-se la primera bicicleta el 1889 per la suma de 405 francs (dues mesades d'un treballador estàndard d'una forja) i aviat s'adonà que estava ben dotat per al ciclisme: enamorat de la seva màquina, corria i corria pels voltants de Maubeuge i es guanyà el sobrenom de
le fou (el boig) per l'energia que hi dedicava i les velocitats que assolia. La seva capacitat per aquest esport es confirmà perquè, en efecte, dos anys després n'era una estrella, a la qual la premsa posà el mot de
el petit escuraxemeneies o el
petit escuraxemeneies italià, en al·lusió a la seva baixa talla (1,62 m. i 60 kgs.). Havia corregut la primera cursa, la Maubeuge - Hirson - Maubeuge (200 kilòmetres), l'any en què s'havia nacionalitzat francès, el 1892, amb el club ciclista Maubeuge i hi havia acabat cinquè malgrat que patí una insolació. En adquirir el dret a la ciutadania francesa, per cert, havia optat per prescindir del seu segon nom, Climent.
L'any següent arribà la primera victòria: la dura Dinant - Namur - Dinant*, de 102 kilòmetres, en condicions rocambolesques: a Namur marxa escapat de fa estona, però punxa, deixa la bicicleta recolzada al parapet d'un pont, roba la d'un espectador i continua per guanyar amb deu minuts d'avantatge, retornar la màquina al propietari i fer de seguida cap al pont per recuperar la seva, que troba intacta allà on l'ha deixat. I encara sort, perquè és nova: s'ha venut la primera i n'ha comprat una de 850 francs, més lleugera (setze kilos) i que, gran novetat, té pneumàtics. Guanyà també aquell any els 800 kilòmetres de París, repte cara a cara contra el bon corredor belga Hymans, que l'havia desafiat.
El 1895 es mudà a Roubaix, on muntà una botiga de cicles amb els seus germans François i César (mentrestant, el pare i el segon germà han mort). Es resistia, però, a passar a professional i destacava no tan sols per la seva fortalesa en les curses de llarga durada, sinó també per la destresa que mostrava com a mecànic. Ell mateix tenia cura no tan sols de les avaries, sinó del manteniment de la seva bicicleta, en què inventà algunes tècniques curioses per al manteniment de les rodes, com enganxar tela de les metxes de les làmpares de petroli als pneumàtics per protegir-ne la cambra d'aire.
Passà a professional arran de les circumstàncies en què (no) guanyà un Circuit a Avesnes - sus-Helpes, prop de Maubeuge: present a la sortida, se li'n prohibí la participació, perquè era reservat als professionals. Tanmateix, ell partí després que ho fes el pilot dels inscrits, els avançà tots, caigué dues vegades, guanyà amb una diferència considerable i fou desqualificat immediatament. L'organització no li pagà la prima de 150 francs reservada al guanyador, però el públic organitzà una col·lecta espontàniament i en cobrà 300.
Ja professional, continuà corrent i excel·lint en regularitat, coratge i resistència, bases sobre les quals guanyà aquell mateix 1895 les 24 hores de París, en què sumà 701 kilòmetres i un avantage de 49 kilòmetres sobre el primer i darrer dels perseguidors. El fred havia fet retirar tots els altres i aquell dia hom s'adonar que Garin, a més d'unes cames portentoses, tenia el cap d'un campió. S'havia alimentat més bé (dinou litres de xocolata desfeta calenta, set de te, vuit ous durs, una tassa de cafè amb aiguardent de xampany, quaranta-cinc costelles, cinc litres de tapioca, dos kilos d'arròs amb llet i ostres) i, sobretot, no havia abusat del vi negre, un error clàssic a l'època. Després guanyà la París - Le Mans (1896) i participà en la primera edició de la París - Roubaix (tercer). Definitivament convertit en un astre del ciclisme, guanyà les dues següents davant un entusiasme del públic tan multitudinari que en la segona de les victòries la teulada d'una casa veïna del velòdrom del Parc Barbieux on acabava la cursa, ple de gom a gom, s'esfondrà per causa del gran nombre d'afeccionats que s'hi havien enfilat per veure'n el final.
Doble guanyador de la Roubaix. Caricatura de Christian TeelDe fet, Garin guanyà totes les curses importants de la seva època (vegeu-ne el palmarès), entre les quals la Bordeus - París, aleshores només relativament llarga si la comparem amb la París - Brest - París que aconseguí el 1901: 1200 kilòmetres, que recorrregué en cinquanta-dues hores.
Fou, com és sabut, el primer guanyador del Tour de França, el 1903: invertí 94 hores i mitja en recórrer els 2428 kilòmetres dividits en sis etapes i ho féu amb una mitja de 25,679 kms/hora, sobre una bicicleta de 16 kilos, de pinyó fix i sobre les carreteres de l'època. Un cop més, hi demostrà la seva magnífica capacitat de resistència, ja que vencé en les dues etapes més llargues: París - Lyon (primera), de 467 kilòmetres; i Nantes - París (sisens), de 471 kilòmetres; i també en la cinquena, entre Bordeus i Nantes (425 kilòmetres). Fou el líder des del primer dia i avançà el segon, Pothier, de tres hores, i el tercer, Augereau, de quatre i mitja. Garin s'endugué d'aquell Tour la important quantitat de 6075 francs.
Guanyador final a París, el 1903. No està fumant? 
Pel que fa al Tour de 1904, Garin no el dominà tan clarament: guanyà la primera etapa, perdé el lideratge en la tercera a mans d'Aucouturier, el recuperà a la quarta i el mantingué fins al final. Ara bé, la cursa havia estat catastròfica i Desgranges es plantejava de renunciar a organitzar-la l'any següent: hi havia hagut manifestacions que havien interromput la competició, nombroses agressions a corredors, ciclistes que havien fet part dels recorreguts en tren, carreteres sembrades de claus i moltes més irregularitats per part dels participants. El dia 30 de novembre, hom desqualificà onze dels vint-i-set corredors que havien acabat la cursa, entre els quals els quatre primers classificats (M. Garin, Pothier, César Garin i Aucouturier) i proclamà vencedor el jove Henri Cornet. Maurice negà les acusacions aleshores i sempre, però fou suspès per dos anys i, com que ja en tenia trenta-quatre, no se'l tornà a veure al capdavant de cap cursa.
Un cop retirat, s'establí a Lens, on muntà una estació de servei i visqué fins a morir, el 1957, a vuitanta-cinc anys. Tingué encara l'honor de ser convidat a la sortida del Tour del cinquantenari, on encara lluí els importants bigotis en fer un petit recorregut en bicicleta. De tota manera, els seus darrers anys foren tristos, perquè en la vellesa perdé facultats i hom se'l trobava sovint extraviat: demanava pel comissari i els que l'ajudaven l'acostaven a la prefectura de policia. No era això, però, el que ell volia. Buscava el comissari de la cursa.
Dos dels germans de Maurice, Ambroise i César, foren també bons corredors. Curiosament, les seves fites principals coincideixen: tots dos van ser segon a la Roubaix i tercer a la Bordeus - París. A més, Ambroise aconseguí la primera d'aquestes classificacions dues vegades i César fou, com hem dit, tercer i desqualificat al Tour de 1904.
* En alguna font l'anomenen Namur - Dinant - Givet.
