En camí de ser la major base de dades ciclistes en català.

Mario CIPOLLINI (Lucca, Florència, 22 de març de 1967)



EQUIPS:

1989–91: Del Tongo
1992–93: GB
1994–95: Mercatone Uno
1996–01: Saeco
2002: Acqua & Sapone
2003–04: Domina Vacanze
2005: Liquigas
2008: Rock Racing

PALMARÈS:

Un campionat del món (2002)
Una Milà - San Remo (2002)
Tres Gant - Wevelgem (1992, 1993, 2002)
Un campionat d'Itàlia (1996)

Quaranta-dues etapes al Giro d'Itàlia (1989, 2 x 1990, 3 x 1991, 4 x 1992, 2 x 1995, 4 x 1996, 5 x 1997, 4 x 1998, 4 x 1999, 1 x 2000, 4 x 2001, 6 x 2002, 2 x 2003)
Dotze etapes al Tour de França (1993, 2 x 1995, 1996, 2 x 1997, 2 x 1998, 4 x 1999)
Tres etapes a la Vuelta a Espanya (2002)

Dos G. P. Escalda (1991, 1993)
Un G. P. Harelbeke (1993)
Una Milà - Vignola (1990)
Un Trofeu de l'Etna (1991)
Una Montecarlo - Alassio (1995)
Un Trofeu Lluís Puig (1995)
Dos G. P. Costa dels Etruscos (1998, 2000)
Un Giro de Siracusa (2001)

Guanyador tres vegades de la regularitat al Giro d'Itàlia (1992, 1997, 2002)

Sis dies líder al Giro d'Itàlia (1995, 2 x 1997, 1999, 2000, 2002)
Sis dies líder al Tour de França (2 x 1993, 4 x 1997)

Set etapes a la París - Niça (3 x 1992, 2 x 1993, 2 x 1994)
Dotze etapes al Tour de Romandia (2 x 1995, 3 x 1996, 3 x 1997, 1999, 2 x 2000, 2001)
Onze etapes a la Volta a Catalunya (3 x 1995, 2 x 1996, 4 x 1998, 2 x 1999)
Quatre etapes a la Tirrena - Adriàtica (1999, 2002, 2 x 2003)

Nou etapes al Giro de les Puglies (3 x 1989, 2 x 1990, 2 x 1991, 2 x 1992)
Tres etapes als Tres dies de La Panne (1990, 1991, 1992)
Tres etapes a l'Estrella de Bessèges (2 x 1991, 1992)
Tres etapes a la Setmana Siciliana (2 x 1991, 1994)
Tres etapes als Quatre dies de Dunkerque (1992)
Catorze etapes al Tour Mediterrani (2 x 1993, 2 x 1994, 3 x 1995, 1996, 2 x 1997, 1998, 2000, 2002, 2004)
Sis etapes a la Volta a la Comunitat Valenciana (2 x 1995, 2 x 1996, 1997, 2000)
Sis etapes a la Volta a Aragó (2 x 1996, 2 x 1997, 2 x 2001)
Tres etapes a la Challenge de Mallorca (1999)
Una etapa al Giro del Trentino (2001)
Una etapa al Tour de Geòrgia (2004)
Una etapa al Tour de Qatar (2005)

Quatre Circuits de Florència (1989, 1990, 1997, 1998)
Cinc Millemetri dil Corso di Mestre (1990, 1991, 1994, 1995, 1998)
Circuit de Fivizzano (1991)
Tres Circuits de Massa Macinaia (1992, 1993, 1994)
Un Memorial Rik Van Steenbergen (1993)
Un Critèrium de Draai van de Kaai-Roosendaal (1993)
Un Critèrium de Profonde van Oostvoorde (1995)
Un Critèrium d'Ichtegem (1998)
Un Critèrium de Steenwick (1998)
Un Criterium Nacht de Hannover (1999)
Un Criterium de Zwolle (1999)
Dos Circuits dels Campi Bisenzio (2000, 2001)
Un Critèrium de Graz (2000)
Un Critèrium de Viena (2000)
Un Circuit de Lariano (2001)
Un Critèrium de Bavikhove (2001)

U de juny de 1989. Després d'onze jornades en què ha passat poca cosa d'interès per a la classificació general, el Giro ronda pel Vènet per completar el recorregut Màntua - Mira (148 kilòmetres) i escalfa motors de cara als Tres Cims de Lavaredo amb Breukink vestit de rosa. L'etapa es presenta com de transició i, en efecte, allò més destacable és el que s'hi esdevé en l'últim kilòmetre, que el pilot afronta agrupat. Hi ha nervis en la preparació de la volata i es produeix una caiguda en què els més afectats són Konixev i Leali, que ha de ser hospitalitzat. Poc més endavant, una nova caiguda implica el mallot ciclamino Rolf Sorensen, que és filmat per les càmeres de la televisió amb la cara plena de sang i també ha de ser evacuat. El desgavell consegüent aparta Urs Freuler, el millor esprintador fins ara de la cursa, i es resol amb el primer lloc d'un jove neoprofessional anomenat Mario Cipollini, pràcticament desconegut fora d'Itàlia. ¿Es tracta d'una victòria oportunista, com segurament cal considerar el segon lloc de l'astut espanyol José Rodríguez, o de la d'un velocista d'autèntic futur, com fan pensar els noms dels següents classificats (Van Poppel, Martinello, Baffi, Rosola, Allocchio)? Vejam: el guanyador del dia ha nascut a Luca (la Toscana) el 22 de març de 1967 i crescut a la vila propera de San Giusto di Compito. Des de ben jove ha mostrat, pel que sembla, un gran talent per al ciclisme, com testimonien les aproximadament vuitanta victòries obtingudes de juvenil, entre les quals el mundial de contrarellotge per equips de la categoria, el 1985. Com a afeccionat, ha competit amb èxit amb els millors especialistes de l'Est, com ara Ludwig, i ha guanyat, per exemple, el Regio Tour. És el germà petit de Cesare, professional digne des de 1978, el resultat més important del qual és un Giro d'Emília, amb qui comparteix equip; i, com ell, va de groc, amb el mallot de Del Tongo que antigament lluí Saronni. Tot i el perill evident que té apostar per un debutant a la categoria, hom diria que és prometedor, perquè abans d'aquesta victòria que el presenta internacionalment ja ha guanyat tres vegades, totes al Giro de les Púglies, davant velocistes consagrats com Rosola i Baffi. A més, ja ha estat segon en dos esprints massius en aquest Giro, ambdues vegades darrere un Freuler en una forma brillant.


Primer esprint guanyat al Giro, a Mira, el 1989. Pocs podien pensar que n'hi hauria quaranta-una més. Foto de Bettini.

Certament, els que han apostat pel jove Mario l'encerten de ple, perquè amb els anys el toscà es convertirà en el gran dominador mundial de l'esprint i en una autèntica figura mediàtica, punt aquest en què l'ajudaran no tan sols el seu elevadíssim nombre de victòries i especialment la sensació de superioritat respecte als rivals, sinó també un caràcter controvertit i un afany de vedettisme que el faran objectiu constant de les càmeres i les plomes periodístiques.

Anem, però, a pams: la primera temporada té el zenit amb la victòria de Mira que hem relatat i acaba amb cinc victòries, sempre a l'esprint, ja que a les esmentades hi hem d'afegir un Circuit de Firenze, la capital de la seva regió, que guanyarà quatre vegades. La següent el consolida com a gran esprintador i fa que ja se'l citi entre els millors velocistes del món. En aquest 1990, guanya dues noves etapes al Giro davant els homes més ràpids del món i ja sense necessitat de cap final accidentat: Abdujapàrov, Van Poppel, Di Basco, Rosola, Bontempi, Wust, Baffi, Martinello, es veuen obligats a acollir al seu club el jove toscà, que comença a guanyar-los habitualment. Els triomfs d'aquest any són vuit, entre els quals la Milà - Vignola, dues etapes a les Púglies i una a La Panne, que és el primer com a professional a l'estranger.

En dos anys, doncs, Mario ha aconseguit integrar-se incontestablement entre els homes més veloços del món. La tercera temporada al professionalisme toca un pas endavant: la presentació a la candidatura de dominador d'una època. Catorze victòries el posen en aquest camí, tot rivalitzant sobretot amb Abdujapàrov i Van Poppel, tots dos grandíssims velocistes d'estils molt diferents. El 1991, l'uzbek, que és al seu segon any de professionalisme malgrat tenir ja vint-i-set anys, guanya vuit vegades (entre les quals la Gant - Wevelgem i dues etapes i el mallot verd del Tour), mentre que Van Poppel ho aconsegueix deu cops (i destacarem quatre etapes a la Vuelta i una al Tour). Cipollini, però, és el millor, almenys pel que fa al nombre de cops que aixeca els braços a la línia d'arribada: dues etapes al Giro, a les Púglies, a Bessèges i a la Setmana Siciliana, el Trofeu de l'Etna, Escalda, Fivizzano, els mil metres del Corso di Mestre i una etapa a La Panne.
En aquest any 1991 comença també la rivalitat amb Abdujapàrov, amb qui més d'una vegada estarà a punt d'arribar a les mans a causa de la forma poc neta d'esprintar de l'uzbek. Val a dir, però, que, al toscà, de caràcter no li'n falta i de vegades serà ell qui maniobrarà de manera incorrecta en els seus enfrontaments apassionants, en els quals sovint a la resta de velocistes els tocarà fer un paper de tristos comparses. Vegeu, si no, l'expressió de poca conformitat de l'asiàtic en el moment en què es veia superat per Cipollini a l'esprint final de Milà del Giro d'aquell any:


Foto de Bettini

Cal dir-ho: ja aleshores l'ambició de Cipollini era, per bé o per mal, enorme; i ja es veia que la modèstia no era la primera de les seves virtuts. Mireu si no les seves declaracions pocs dies abans de l'esprint de la foto, quan guanyà fàcilment la tercera etapa, a Càller: Aquesta victòria és una revenja sobre Abdu per allò de la Gant - Wevelgem. Molts van dir que el soviètic era molt millor que jo a l'esprint. Avui ha quedat clar qui és millor velocista. Sigui com sigui, cal assenyalar una dada: en les tres arribades massives guanyades per Mario en aquell Giro, totes tres vegades el vençut fou Abdujapàrov, i sempre amb claredat. L'uzbek no va poder guanyar cap etapa en aquella cursa.

L'any 92 és el quart de Mario al professionalisme i comença amb un nou mallot, el GB- MG de Patrick Lefévère. Passem, doncs, d'un equip mitjà a un de més gran, en què tindrà com a companys, entre d'altres, Baldato, Ballerini, el seu bon amic Chioccioli, Jaskula, Rebellin, Tchmil i Vona. L'esprintador oficial del conjunt és Cipollini, que no desentonarà en absolut i obtindrà una xifra impressionant de victòries: setze, entre les quals la seva primera clàssica important: la Gant-Wevelgem, que com hem vist haurà afrontat, després de la derrota de l'any anterior a mans d'Abdujapàrov, amb una especial motivació. Serà la primera de les tres victòries que hi aconseguirà, xifra que suposa un rècord. D'altra banda, continuarà il·lustrant-se en la seva cursa predilecta, el Giro, en què els tres primers anys havia guanyat, respectivament, una, dues i tres etapes. Ara en toquen quatre i, en efecte, en guanya quatre, a més del seu primer mallot ciclamino. En aquesta ocasió, el rival més important és el jove Leoni, que el supera en dues vegades i es postul·la com a futur contrincant de gran altura. Pel que fa a Abdu, que ha continuat rivalitzant amb Mario, no el supera mai, com tampoc no ho poden fer els Baffi, Di Basco o Sciandri.


Victòria a Aversa, vuitena etapa del Giro 92, davant Leoni, Abdu i Baffi. Foto de Bettini.

En definitiva, en aquesta temporada Cipollini acompleix els objectius: es consolida a l'elit de l'esprint mundial i supera netament els rivals més destacats (Van Poppel, set victòries; Abdu, cinc; Baffi, dues; Museeuw, set; Leoni, quatre) per poder ser considerat el millor velocista de l'any. Completen el seu palmarès de l'any tres etapes a la París - Niça, tres més a Dunkerque, dues a les Puglia i una a La Panne i a Bessèges, a més del Circuit de Massa Macinaia. Una sola taca resta al seu expedient: encara no ha guanyat mai al Tour, tot i que en aquesta temporada hi ha debutat, amb uns resultats pitjor que discrets (abandonament a la setena etapa, ni una sola posició destacable) i una controvèrsia important amb l'equip: poques hores després de l'abandonament, al qual, diu, l'ha obligat una mala digestió, se'l veu en una platja italiana amb dues amigues. Ni l'organització del Tour ni GB no s'ho prenen gens bé.

L'any següent la temporada és semblant i hi destaquen la segona victòria a la Gant - Wevelgem i la primera al Tour, en què aconsegueix ser líder dos dies. També s'emporta tres etapes a la París - Niça, dues al Mediterrani, Escalda, Harelbeke i algunes curses menors més. En total, dotze victòries, malgrat l'absència voluntària del Giro. En aquestes alçades de la seva carrera, Mario Cipollini ja és considerat el millor esprintador del món, s'ha fet veure sovint per les seves extravagàncies (la seva fal·lera per destacar és evident) i exigències i se li han adjudicat uns quants mots: Supermario, tot fent referència al videojoc de moda; il bello, per la seva bona planta i el seu afany per conrear tant l'aspecte físic com les bones companyies femenines; el Rei lleó, en al·lusió al seu domini de l'esprint i al groc de líder del Tour que lluu amb orgull; il ciclone, per la seva potència com a velocista...


Mallot verd provisional al Tour. Foto de wikimedia.

1994 serà l'annus horribilis de Cipollini. No és clar si per causa de la impossibilitat de ser líder total de l'equip, on la darrera temporada ha conviscut amb Museeuw (no consta que s'enemistessin), el també ràpid Baldato i un nombre impressionant de grans classicòmans, o bé simplement perquè l'oferta de Mercatone Uno és millor des del punt de vista econòmic, des de l'esportiu, o des de tots dos, Mario se'n va amb Franchini, que per primer cop posarà a la seva disposició tot un equip de rodadors-llançadors-esprintadors. No es pot dir que Cipollini sigui el líder únic de l'equip (Chioccioli se'n va amb ell i també hi ha a la plantilla els joves i prometedros Bartoli i Casagrande), però en aquesta temporada ja es reuneix al seu entorn una bona part dels que seran integrants clàssics del famós treno: Biasci, Canzonieri, Fagnini, Fornaciari, Martinelli, Giuseppe i Roberto Petito, Poli seran els seus millors homes a l'hora de preparar les volatte i molts, sovint velocistes de talent per si mateixos, l'acompanyaran durant molts anys.


Foto de Graham Watson

Però dèiem que el 94 seria un any pèssim de Cipollini. No semblava que hagués de ser-ho, perquè començà la temporada com sempre, guanyant ben sovint: dues etapes al Mediterrani, dues més a la París - Niça i una a la Setmana Siciliana no havien estat pas un mal començament. I arribà el debut a la Vuelta, en què Mercatone Uno alineava dos esprintadors: Mario i un Adriano Baffi que estava acomplint la temporada de la seva vida. El fill del gran rodador Pierino Baffi havia destacat des del seu debut a la màxima categoria, el 1985, com un home ràpid i acostumat a guanyar, però més aviat habituat a fer-ho principalment en curses secundàries. En aquell seu desà any entre els pros, però, estava pletòric i arribava a la Vuelta amb el sarró més ple que mai: tres etapes a Andalusia, Lluís Puig, quatre etapes al País Valencià, Montecarlo - Alassio, etapa a la Tirrena i dues etapes a la Setmana Catalana. El seu estat de forma és tan esplèndid que el lideratge de l'equip per a les arribades massives no és per Cipollini, sinó que el considerat rei de l'esprint l'ha de compartir amb ell, si més no fins que la carretera decideixi qui és el més fort. I és així, amb llibertat per a tots dos, que arriba la primera etapa en línia, amb final a Salamanca. La resolució de la jornada es defereix a un esprint massiu en què, pel centre de la carretera, es destaquen Edo i sobretot Jalabert, mentre que per l'esquerra ho fa Baffi, que a seixanta metres de la línia final és el primer. Adriano, però, desvia la seva trajectòria cap a les tanques i talla i fa caure l'home que pugnava per superar-lo més a l'esquerra, Cipollini. Mario, que ha xocat amb un suport publicitari, cau espectacularment a terra de cara i s'hi provoca un profund tall facial i una contusió cerebral. Als primers moments, s'arriba a témer per la seva vida. Tanmateix, finalment l'accident no té seqüeles físiques.

En canvi, en el terreny psicològic la cosa és diferent: tot i no haver-se fet gaire res més que un bon ensurt, pràcticament aquesta caiguda acaba amb la temporada de Cipollini, que reapareixerà el juny per guanyar el Circuit de Massa Macinaia, però, encara afectat, a penes farà res més en tot el que resta de l'any. Per la seva banda, Baffi, guanyador desqualificat a Salamanca, no continuarà la seva ratxa impressionant sinó amb una anecdòtica victòria al Trentino. Probablement, l'accident, que de segur no ha provocat voluntàriament (a més, és impossible que veiés que l'home que intentava superar-lo des de darrera era el seu company), l'ha afectat psicològicament. I ja ho escriu Dalmases a El Mundo Deportivo del dia: es el guapo del Mercatone, el gracioso, el niño mimado del ciclismo italiano. Pero también hombre de malas pulgas y un divo de casi dos metros (...). L'accident donarà pas al Cipollini més egocèntric i rancorós: no serveixen de res les excuses ni l'evident involuntarietat en l'accident de Baffi, que queda apartat de tot critèrium que vulgui comptar amb Mario per tota la vida. Sentència del re. Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre els detalls de l'esprint i la caiguda en aquest vídeo


Adriano Baffi. Foto de cyclingnews

La recuperació arriba el 1995, sense pràcticament temps que ningú s'hagi arribat a qüestionar el regnat de Mario en el seu terreny, i ho fa de manera brillant. Baffi ha sortit de l'equip i hi han entrat Calcaterra i uns joves Frigo i Mazzoleni, tots dos com a stagiaires. Ara, l'equip té altres figures per a terrenys diferents de l'esprint, però sembla que Cipolla ja n'és el líder indiscutible i sembla que la posició no li va grossa, perquè assoleix el seu rècord en nombre de victòries en un sol any: divuit, de les quals en destaquen dues al Giro i dues al Tour, tres a la Volta i al Mediterrani, dues a Romandia i València i unes quantes curses d'un dia, entre les quals la Montecarlo-Alassio i el Lluís Puig.

El 1996 l'estructura del Mercatone passa a anomenar-se Saeco i els corredors deixen de vestir de groc per distingir-se de vermell: serà el color pel qual hom reconeixerà el terrible treno de Mario, terror dels aventurers que intentin les escapades i de les altres esquadres amb velocistes. La preparació de l'esprint esdevindrà un art i el Saeco una màquina perfecta que hi excel·lirà. Entra a l'equip Scirea, que serà un dels corredors essencials a l'engranatge durant molts anys i s'hi mantenen autèntics mestres en fer rodar el pilot a seixanta per hora: Calcaterra, Fagnini, Fidanza, Fornaciari, Biasci, Di Basco, Mori, Roberto Petito, Poli, Commesso i el mateix Scirea emularan la mítica esquadra roja de Van Looy i li asseguraran, com passava amb l'Imperator, la millor posició per obtenir moltes victòries. De fet, sovint la feina de l'equip serà tan brillant que no serà estrany veure com Cipollini s'ha de limitar a accelerar lleugerament a cinquanta metres del final per passar el seu darrer llançador, que serà segon perquè ningú més haurà pogut seguir el ritme brutal del treno.

Així, les victòries se succeeixen de manera implacable i els nous esprintadors que han aparegut en substitució de la generació anterior hauran de conformar-se sovint amb el segon lloc. Certament, de vegades els guanyaran, però no hi ha dubte de qui és el millor: ni Zabel, ni Minali, ni Blijlevens, ni Svorada, ni Steels, ni McEwen, ni Moncassin. Ni Baldato, ni Kirsipuu, ni O'Grady, ni Lombardi, ni Jalabert. El sinònim d'esprintador, el número u indiscutible és Cipollini, que el 96 aconsegueix disset victòries (entre les quals el seu campionat d'Itàlia, quatre al Giro, una al Tour, tres a Romandia, dues a la Volta, al País Valencià i a l'Aragó, una al Mediterrani).



L'any 97 n'obté setze (cinc al Giro, dues al Tour, tres a Romandia, dues al Mediterrani i a l'Aragó, una al País Valencià), igual que al 98 (quatre al Giro, dues al Tour, quatre a la Volta, una al Mediterrani, la Costa dels Etruscos...) i el 99 iguala el seu rècord de divuit (quatre al Tour i al Giro, dues a la Volta, una a Tirrena i Romandia, tres a Mallorca...). Són els seus millors anys i res no el pot apartar de la primeríssima fila mundial. Les sancions per les seves múltiples extravagàncies, generalment inofensives, són pagades tranquil·lament i de segur que el patrocinador no fa sinó somriure cada vegada que n'apareix una, perquè publiciten encara més la seva imatge d'estrella carismàtica, excèntrica, capritxosa, arrogant i vividora.

Vegeu-lo aquí en una de les seves exhibicions. Segona etapa del Tour 97, un final formidable.



En un període de cinc anys Cipollini ha obtingut vuitanta-cinc! victòries... no calen més comentaris. Ha estat el millor del món en la seva disciplina de bon tros i, a més, el seu equip ha sabut envoltar-lo dels homes idonis per fer-li-ho més fàcil. Gràcies al gran pressupost de Saeco, el bloc que configurava el seu treno s'ha mantingut molt estable, si bé cal assenyalar que més endavant també s'hi han incorporat, més fugaçment, rodadors i esprintadors de la categoria de Rich, Padrnos, Galletti i Traversoni. Val a dir, però, que això no ha impedit a Saeco altres triomfs importantíssims, entre els quals destaca el Giro del 97 de Gotti. Han estat a l'equip i s'hi han lluït homes com Casagrande, Savoldelli, Mazzoleni, Frigo, Furlan, Lelli i, en els darrers temps, Dufaux i Evans. Segurament i paradoxal, la figura gegantina de Cipollini ha empetitit el record del que fou Saeco: un equip de primeríssim nivell, dels millors del món no tan sols per la qualitat i les victòries del seu líder, sinó pels mèrits de tot el conjunt, i en especial dels corredors menys adscrits a treballar per ell.



Després de sis anys abassegadors, el 2000 és més fluix. Encara a Saeco, on romandrà encara la següent temporada, les victòries són menys: només nou, entre les quals (només) una al Giro, dues a Romandia, una al Mediterrani i al País Valencià i la Costa dels Etruscos. L'any següent el rendiment millora i puja fins a dotze, de les quals destaquen quatre noves etapes al Giro, dues a l'Aragó, una a Romandia i al Trentino i Siracusa. Els anys de setze, disset i divuit victòries no tornaran, però, com veurem, això no vol dir que Mario, que al final d'aquesta temporada ja s'acosta als trenta-cinc anys, ja no sigui capaç de superar-se.

Com? Doncs bé: el 2002 comença amb un canvi important. Deixa el seu Saeco i marxa amb Antonio Salutini al nou Acqua & Sapone, on el segueix el seu fidel Scirea. Aquí serà l'únic líder de l'equip i l'ajudaran un importantíssim Giovanni Lombardi, el jove i molt prometedor Bennatti, Gasperoni, Gentili, Giunti, Santos González, Simeoni i Trenti. L'equip de rodadors i llançadors a la seva disposició és molt acceptable, però no sembla capaç d'assumir tants kilòmetres de grans esforços com l'anterior ni de poder arribar als finals en tan bona disposició com l'anterior. Compensarà Mario el fet de ser l'únic líder de l'equip? D'entrada, de seguida comprovarem que l'Acqua & Sapone no serà capaç de ser hegemònic ni en les darreres desenes de kilòmetres de les curses ni en les darreres desenes d'hectòmetres. Tanmateix, especialment el veterà Scirea (trenta-vuit anys a l'agost de 2002) i l'excel·lent esprintador Lombardi, arrabassat al Telekom de Zabel reeixiran a fer un paper digne, fins al punt que Cipollini, que ara s'aprofitarà més del treball comú dels equips interessats en les arribades massives i s'haurà d'espavilar més als últims hectòmetres, acomplirà, com dèiem, la seva millor temporada, amb dos objectius clars: San Remo i el campionat mundial en ruta, que es disputarà a Zolder. Pel que fa al primer objectiu, val a dir que SuperMario porta moltes temporades dient que hi aspira. Normalment hi ha fallat, però amb els anys la seva candidatura arriba a poder ser considerada seriosa: després d'uns quants fracassos ha començat a superar la Cipressa i, amb els anys, també unes quantes vegades el Poggio, de manera que, després de tretze participarcions, hi ha estat segon dues vegades. Tanmateix, hi arriba després d'una temporada molt fluixa en comparació amb les anteriors i amb "només" dues victòries a la butxaca: una al Mediterrani i una altra a la Tirrena. Bettini ataca al Poggio i aconsegueix cent metres llargs. Cipollini resisteix a la cua del pilot i el seu equip el puja al capdavant. La tasca de neutralitzar il Grillo és bàsicament d'Acqua & Sapone, que hi reïx a un kilòmetre del final... probablement, és l'actuació més memorable del conjunt, perquè el treball de Trenti, Gentili i Lombardi com a darrer llançador és magnífica i, per fi, Mario, que arriba pletòric, guanya davant Fred Rodríguez i Markus Zberg. Com us ve més de gust veure-ho?

En foto?



O en vídeo? San Remo 2002

És el triomf més important de la seva vida i a partir d'aquí Mario es desferma: cauen la Gant-Wevelgem per tercera vegada, curiosament una altra vegada per davant de Fred Rodríguez, sis etapes al Giro i, després d'un descans, tres de la Vuelta, tot preparant el Mundial. En aquesta ocasió, el circuit és summament pla i, doncs, molt favorable als interessos de Cipollini. A més, es dóna la circumstància històrica que el seleccionador aconsegueix aplegar tots els homes del seu combinat entorn de Mario, que serà l'únic líder de l'equip en la cursa. Els altres grans esprintadors de tot el món també tenen, és clar, el campionat com a objectiu i, sota el control d'Espanya i sobretot d'Itàlia es desenvoluparà d'una manera absolutament, inoblidablement anodina fins als darrers dos-cents metres, moment fins al qual l'únic fet destacable és la caiguda al capdavant del pilot molt a prop de l'arribada que descartarà, entre altres, Freire. Sacchi, Scirea, Bertogliatti, Di Luca, Petacchi, Bettini i Lombardi menen el pilot en els darrers dos kilòmetres de manera magistral i Mario Cipollini esprinta de manera mejestuosa. Mc Ewen i Zabel, segon i tercer, no poden fer res perquè l'italià culmini una temporada memorable que li valdrà el Vélo d'Or, o títol al millor ciclista de l'any, atorgat de manera merescudíssima.

I aquesta, com la voleu veure? En vídeo?

O en fotos?



El punt àlgid del campió toscà marca també l'inici del seu declivi. El 2003 es manté en l'estructura de l'Acqua & Sapone, que ara s'anomena Domina Vacanze, i, tot coincidint amb l'ascens irresistible d'Alessandro Petacchi, que amb vint-i-set triomfs en un sol any passa a ser considerat amb tota justícia el millor velocista del món, les victòries comencen a fer-se més escasses. Concretament, n'aconsegueix quatre: dues a la Tirrena i dues al Giro, de les quals la darrera el corona com el ciclista que hi ha guanyat més cops just per davant de Binda, amb quaranta-dues.


Tot guanyant amb el mallot irisat per davant de Pieri i Paolini, a la primera etapa de laTirrena. Foto de bikenews

L'any següent, la rampa descendent en què es troben les forces de Mario, que ja arriba als trenta-set anys es fa més evident: una etapa a Geòrgia i una altra al Mediterrani. El canvi d'equip l'any següent, al potent Liquigas de Di Luca i Garzelli, no solucionarà gran cosa: les dues últimes victòries de Cipollini, que es retirarà en acabar la temporada, són una parcial al Tour de Qatar i, per primera vegada a la vida, una classificació general: la del Giro de Lucca.


Foto de Liquigas

El 2008 Mario protagonitzarà un estrafalari come-back, en retornar al professionalisme breument amb el mallot del Rock Racing després de dues temporades retirat. Serà per córrer exclusivament el Tour de Califòrnia, tot i que la intenció inicial que manifesta és córrer tota la temporada, i no ho farà del tot malament, perquè acabarà la cursa i fins i tot serà tercer en un esprint massiu, superat per Boonen i Haussler, però per davant d'esprintadors importants com Cavendish, Haedo i Farrar. Tanmateix, amb aquesta cursa Cipolla n'haurà tingut prou i s'acomiadarà definitivament, a l'edat de quasi quaranta-un anys.

Hauran estat disset temporades completes en les quals haurà obtingut unes cent vuitanta-nou victòries, entre les quals un Campionat del món en ruta, una San Remo, cinquanta-set etapes en grans voltes (quaranta-dues al Giro - rècord absolut-) i tres Gants-Wevelgem. Haurà estat un dels ciclistes més rendibles des del punt de vista publicitari gràcies a les seves extravagàncies i als seus enormes qualitat i carisma i haurà marcat època com a velocista. No ens atrevíriem a assegurar, com fa la seva pàgina web oficial, que se l'habi de considerar el millor esprintador de la història, però és molt possible que ho sigui. En tot cas, segur que a ell li agradaria que una biografia seva acabés amb l'exposició d'aquesta magnífica ANTOLOGIA de les seves victòries.

Molt bona pinta, per ara. Cada cop les fas millor, nano (no sóc el millor per a dirigir-me així, però vaja... ).
Ara bé; una puntualització i una curiositat:

-Just ara que estava remirant-me la de Moser, per a veure en quins punts m'he de documentar per a seguir, veig que mai va còrrer per Del Tongo.
-També vaig llegir que Cipollini havia deixat anar alguna altra frase de l'estil "Pot ser que ell sigui millor esprintador, però jo sóc més guapo", referint-se, naturalment, a Abdoujaparov. Quines conyes, tu!

Sí, tens tota la raó, lapsus meu. Saronni va ser el líder de la Gis i l'any en què la va abandonar i hi va entrar Moser. Aleshores va entrar al Del Tongo, on Moser no havia estat mai ni va arribar a ser-hi. He confós conceptes i quan torni a la biografia del SuperMario ho corregiré.

I ja em pots dir nano, ja. Tot bé.