En camí de ser la major base de dades ciclistes en català.

Francesc Alomar i Florit (Sineu, Mallorca, 23/12/1928 - Ourense, Galícia, 09/08/1955)



Equips:

1954: Condor / Cercle Barcelonista - Yastà
1955: Splendid - d'Alessandro / Penya Solera

Resultats més importants:

Un campionat d'Espanya de muntanya (1955)
Un campionat d'Espanya d'independents (1953)
Una Volta a Aragó (1954)
Una Volta a Mallorca (1954)
Una etapa a la Volta a Catalunya (1953)
Una etapa a la Volta a Aragó (1954)
Una etapa a la Volta a Mallorca (1954)
Una etapa a la Volta a Astúries (1954)
Una etapa a la Volta a Llevant (1955)
Un Trofeu Masferrer (1952)
Un Trofeu Firestone (1952)
Una Barcelona - Vilada (1954)
Un Trofeu Borràs (1954)
Una Barcelona - Salomó (1954)
Campió de les Balears en ruta (1954)

Segon en una Volta a Astúries (1955)
Segon en dos subcampionats d'Espanya per regions (1952, 1953)
Segon en dues etapes de la Volta a Catalunya (1952)
Segon en una etapa de la Bicicleta Eibarresa (1953)
Segon en una etapa de la Bicicleta Basca (1953)
Segon en una etapa de la Volta a Andalusia (1955)

Tercer en dos Campionats d'Espanya en ruta (1953, 1954)
Tercer en una Volta a Andalusia (1955)
Tercer en una Volta a Tarragona (1954)

Participacions al Tour de França:

1954: 31è
1955: ab.

Francesc Alomar irrompé al ciclisme en ser el sorprenent vencedor del Trofeu Masferrer de 1952 enfront de rivals de l'entitat de Poblet i Timoner, entre d'altres, i, quinze dies després, a la cursa de Firestone, a Mallorca. Aquell any, com a independent, fou també segon en dues etapes de la Volta a Catalunya. Qualificat per la premsa del temps com a batallador, modest i molt cavallerós, ben aviat s'integrà a la generació d'or dels corredors balears entre els quals hi havia Gelabert, Bover, l'esmentat Timoner, Capó i Trobat, entre d'altres.

No trigà a progressar Alomar, que l'any següent guanyava el campionat d'Espanya d'independents i una etapa a la Volta a Catalunya (a Granollers, amb onze minuts d'avantatge sobre el pilot), de la qual arribava a ser líder, i recollia diverses posicions d'honor en múltiples curses, entre les quals el primer dels dos bronzes que havia d'aconseguir als campionats d'Espanya en ruta. El de 1954 havia de ser el seu millor any, puix que hi aconseguí guanyar dues voltes (Aragó i Mallorca), amb sengles etapes, i la Barcelona-Salomó. Fou quart al Masferrer, a la Volta a Astúries i al campionat d'Espanya de muntanya. Aquests mèrits li suposaren ser seleccionat per al Tour de França, que pogué acabar en el lloc 31è, després d'algunes actuacions destacades: per començar, el dia en què debutava a la cursa aconseguí integrar-se al grup capdavanter de disset unitats; i el tercer, després d'una mala segona etapa, s'avançava al pilot de quatre segons i es classificava quart en el parcial. Tornava a brillar en la desena, a Baiona, quan arribava dins el selecte grup perseguidor dels set escapats del dia, a la roda de Darrigade, Voorting i Dacquay. Kubler i Ockers, per exemple, ho feien dos minuts i mig més tard. Tornava a destacar a l'etapa de Tolosa de Llenguadoc, en ser el vuitè classificat dels vuit fugits que distanciaven el pilot (vegeu la qualitat de l'escapada: primer, De Bruyne; segon, Privat i tercer, Stablinsky) i encara més en la dinovena, a Aix-les-Bains, en què era tercer darrere Dotto i Bernardo Ruiz, avançant de tres segons un pilot que encapçalaven Kubler i Ockers. Encara en el primer sector de la vint-i-unena aconseguia d'entrar al grup de set pròfugs del pilot, amb Mahé, Darrigade i Lazaridès, entre altres, per classificar-se, naturalment, setè. Sense comptar els ex aequo, doncs, cinc etapes entre els deu primers. La inclusió a la selecció espanyola de Francesc, que per acabar l'any havia de ser vuitè a la Volta i guanyar el campionat de les Balears en ruta, s'havia de considerar un èxit, com ho fou la classificació al mundial en ruta en un notable dotzè lloc.

L'any següent fou menys pròdig en victòries, però també aportà la més important en la carrera del ciclista de Sineu: el campionat d'Espanya de muntanya. Efectuat un bon començament de temporada (tercer a Andalusia, una etapa a Llevant i quart a la general), s'hagué d'aturar per intervenir-se urgentment d'un atac d'apendicitis el març, en acabar el Trofeu Masferrer, i retornà a la competició poc entrenat a la Vuelta, en la qual fou tercer en dues etapes (i 44è a la general final). Havia fet mèrits per ser de nou seleccionat per participar al Tour de França i, després d'afinar la forma a la Volta a Astúries, on només el superà Bahamontes, de proclamar-se quart al campionat d'Espanya en ruta i de fer cinquè a la Vuelta a los Puertos, hi tornà a buscar una victòria: ja a la quarta etapa entrà al grup de nou escapats (per acabar novè); i l'endemà, a Colmar, tancava el grup (entre els quals Gelabert i Adriaenssens) de sis perseguidors dels que es jugaren la victòria, de manera que es classificà desè. Sis jornades després, a l'etapa Mònaco-Marsella, arribava la seva gran oportunitat, però el seu únic company d'escapada, Lucien Lazaridès, el superava a l'esprint i el privava d'un gran triomf. Just l'endemà corria la seva darrera etapa en un Tour de França: fortament impactat en una cama a causa d'una caiguda, havia d'abandonar per no tornar més a la Grande Boucle: la mort li ho impedia el nou d'agost a Ourense. Segons les cròniques de l'època, a uns set quilòmetres de la població, tot jugant amb el seu company Segú a la carretera, la bicicleta li relliscà en intentar agafar un bidó amb una mà i el féu esberlar-se contra unes roques. Es fracturà el crani i morí a l'hospital d'aquesta ciutat. Un monument al seu poble n'honora la memòria, com ho féu també un velòdrom que dugué el seu nom a Palma. Des del mateix any de la seva mort, s'organitza igualment a Sineu una cursa en el seu honor.

Quatre anys després del seu decés, el seu germà petit, Jaume (n. 1937), arribà també al professionalisme, en què durà deu temporades i arribà a igualar els èxits del Francesc.

Bé, tal i com vaig fer amb Janer, també faré un repàs de les actuacions de Francesc Alomar a la Volta a Catalunya.
Aquest llibre d'en Dorronsoro ens pot ser una autèntica mina, crec que faré un resum d'aquests a cada corredor de terres de parla catalana que posem. Perquè, vaja, volguem que no, la Volta és la "seva/nostra" prova.

1952: Acaba 17è.
1953: Acaba 14è i guanya una etapa.
1954: Acaba 8è.



Amb el dorsal 43 i dins del "Berkel" de Trobat, Bover, Gual i Capó, debutà Francesc Alomar a la Volta a Catalunya. Era l'any 1952.
La seva actuació més destacada aquella edició fou en la cinquena etapa, camí de Valls, quan s'escapa junt amb Isidore De Rijck i Agustí Miró, tot i que aviat cedí a causa d'una avaria. Però, al pas per Vilaverd, els dos escapats van caure, éssent el de la UC Terrassa el més afectat, deixant així en safata la victòria al belga, pel que s'ajuntà amb Alomar, qui aconseguí el segon lloc al parcial. Gràcies a les rendes d'aquell dia i a les de la dura novena etapa de Berga, a on es passà per l'Ordal i La Trona i a on quedà segon darrere de Josep Vidal i davant de tot un Miquel Poblet, acabà en una acceptable 17a posició, tot i que a més de 25 minuts del de Montcada.

L'any següent es corregué per regions, així que quedà dintre del conjunt "Palma de Mallorca" amb Bover, Gual i Capó, però, a la tercera etapa, fou Antoni Castell, del "Balears - Coñac Decano" de Gelabert i Trobat, el seu company d'escapada. Els perseguien 17 corredors, entre els quals no estava el líder Grosso, per dolors estomacals, però, a l'ascensió a la Font de la Cera, marxà Francesc en solitari al desprendre's de Castell per arribar vencedor a Granollers i posar-se de líder amb 8 minuts sobre el belga Marcel Janssens i 9 sobre un semi-desconegut Bahamontes.
En l'etapa següent, acabada a Andorra, tocava defensar el liderat. La cosa anava bé, però el fet de punxar roda a 3km de coronar la collada de Toses el desmoralitzà i es deixà anar. Salvador Botella agafava un liderat que no perdria fins el final, i Alomar baixava a la vuitena posició. Ho tornà a intentar a la setena etapa, camí de Tortosa, en solitari, però va resultar inútil. Acabaria 14è, finalment.

La seva última Volta a Catalunya, de 1954, la va còrrer amb el "Cercle Barcelonista- Yastà" de Bahamontes, Dalmacio Langarica o Emilio Rodríguez. Edició en la que va mostrar la seva cara més regular, acabant 8è a la general. Part del temps l'aconseguí en l'escapada de la setena etapa, amb final a Salou, junt amb l'italià Baldarelli i un altre illenc, Bibiloni. Guanyà el primer, mentres que Alomar quedà segon.

Ep! Joan Bibiloni era mallorquí! De fet, és un cognom molt típic de Mallorca.

I noi, quin tresor, el llibre de Dorronsoro. Alguna vegada havia pensat a comprar-lo, i em sembla que finalment ho faré. Molt bones les informacions que en penges.

Ui, ui. És veritat, si corria amb el "Penya Solera - Cacaolat" junt amb Trobat, Gelabert, Gual... poca cosa, tu!
De fet, el mateix Bibiloni guanyà la cinquena etapa d'aquella edició, acabada a Lleida, ni més ni menys que per davant del gran Jan Adriaensens!

Bé, ara mateix ho rectifico.

Acabo de trobar aquest article sobre la mort de Francesc Alomar, d'un tal Climent Picornell:


QUI VA MATAR N'ALOMAR ? Climent Picornell
jcmllonja | 18 Agost, 2005 18:40

Qui va matar n’ Alomar ?

Recorden que un animalot, hoteler per més senyes, va assenyalar que havien de matar n’Alomar ? Es referia al conseller de Turisme, durant el govern anomenat del "Pacte de Progrés" 1999-2003, Celestí Alomar, natural de Llubí, una vila del Pla de Mallorca. No em referesc a aquest Alomar, viu i ben viu esper que per molts anys, sinó a un altre Alomar, que ara els contaré.

He començat els meus quinze dies de dedicació "full time" a l’estiu del Pla de Mallorca. Ni Ciutat, ni la mar, ni l’estranger : res de res. Ahir vespre de damunt el turó del Revellar vaig veure els focs artificials de les revetles de Sineu i Sencelles, i aprofitant la poquíssima contaminació lumínica "les llàgrimes de Sant Llorenç" que, pel que es veu, tenen vuitada. Se preparen les festes de Sant Roc a Porreres, Sant Bartomeu a Montuïri –amb el plat fort dels cossiers i el dimoni- i Sant Joan (degollat) al meu poble.

Un dels actes rituals obligats, del meu estiu, és al "Memorial Alomar" de la mort del qual, enguany, s’acomplien cinquanta anys. És una carrera de bicicletes que es fa a Sineu, durant les festes. Abans de començar es va davall l’estàtua de n’Alomar i es fa un minut de silenci, per recordar la mort –en estranyes circunstàncies- del famós ciclista sineuer. La llegenda ha arrebossat la mort d’atropellament per part d’un parent del general Franco i de la conseqüent recreació pel cineasta Bardem. Tenc material a bastament, i ganes, per escriure una petit dossier sobre la feta. Deixarè però la qüestió en forma de l’article, que ara segueix.



"En Miquel Avellana de Sineu" ( Dibuix d'en Xisco Fuentes, 1991)

La mort i l’estàtua i de n’Alomar

Climent Picornell

"¡Quina notisi senyó !

Quin esglai, quina mala hora

que m’os envien d’anfora

sense merexermosó

dins Sineu tot es tristó

petits y grans tothom plora

qui no plora per defora

plora d’ins s’interió"

Per l’agost, un servidor, que és home de costums fixes i un poc fetitxista ( tot s’ha de dir), no falta mai a un ritual ben sineuer. Abans de començar la prova bona de les carreres de bicicletes de les festes de Sineu, el "Memorial Francesc Alomar", el públic, les autoritats i els corredors se’n van a davant l’estàtua del corredor Alomar i guarden un minut de silenci, es deposita un ram al peu del monument i...es dóna el sús! Els corredors parteixen de quatres per avall, del Fossar cap a l’abeurador i l’antiga estació del tren.

És una imatge, aquesta del minut de silenci, que sorgeix de les profunditats planàries dels anys cinquanta i que aguanta, a bastament, les envestides de la modernor. L’estàtua amb un poc de color groguenc, pels líquens que li han crescut, l’olor de les fregues que duen els corredors per les cames, els siulet del jutge de les carreres ordenant el minut de silenci, les mambelletes...que volen que els digui, duen el parfun d’altre temps, quan els corredors del Pla de Mallorca eren herois populars.

Francesc Alomar morí a Ourense el mes d’agost de 1955, un parell de dies abans de la festa de Sineu. Tenia vint-i-sis anys. Fou embalsamat i traslladat a Sineu, el seu enterrament fou una trobada multitudinària. Més de tres-centes corones de flors l’acompanyaren. Al cap d’un mes fou desenterrat per comprovar que l’havien duit, que realment era ell i que el seu bagul no era buit. Ple de pedres i un ca mort, deien alguns.

La seva mort és mou dins els territoris dels dubtes, les històries, les incerteses. S’havia retirat de la "Volta a Galícia" i ja de retorn, uns companys i ell decidiren seguir una estona amb bicicleta...a partir d’aquí, o caigué i es morí o algú l’atropellà i el matà. Aquest algú és el qui planteja sospites i llegendes. Si ho demanau a la gent, quasi tothom hi fa partícep un personatge de l’entorn d’un militar que comandava molt, que menava el cotxe un poc alegre o amb temeritat. Algú altre hi afegeix, a més, que tot i ser casat, anava el conductor amb companyia d’una artista famosa... això diuen. Na Gina Llollobrigida, diu un de la rotlada. No! Era espanyola. Contesta una autoritat del poble.

L’accident, conten, es va tapar i es va arrebossar de mort fortuïta. El company biciclista que anava amb n’Alomar mai ha dit ni piu. No hi havia res a dir,o li digueren que no ho digués...? Els diaris deien, però ja se sap, els diaris d’aquell temps, que, mentre bevia, la botella li fugí i li va pegar a la roda i... Has vist "Muerte de un ciclista", la pel.lícula de Bardem ? Idò es va filmar a partir d’aquest fet, em comenta algú amb cara de saber-ho. Encara que tot indica que la pel.lícula ja estava acabada, quan morí Alomar. Però la coincidència amb els fets remarcà les suposicions. El poble reinterpretà les seqüències del film de Bardem, fent-lo metàfora de la mort, fresca encara, del corredor sineuer.

La presència en aquesta trama del General Moscardó, el de la defensa del Alcàzar de Toledo durant la guerra del 36-39, hi posa un altre punt...com de tenebra i sospita. Moscardó, nogensmenys, era en el moment dels fets, delegado nacional d’Educación Física y Deportes.

Molts de dimecres, que també vaig al mercat, observ de lluny el biciclista, però no fa la mateixa cara. És la setmana de les festes que l’estàtua, de pedra de Santanyí, amb la roda de la bicicleta que sembla de roda plena, sense radis, d’una d’aquestes bicicletes modernes de contra-rellotge, canvia d’aspecte. Més tristot.

Aquesta història soterrada, em revé cada estiu quan vaig a mirar de prop la fesomia de n’Alomar, uns moments abans que hi vagi la gentada, allà al Fossar de Sineu, a fer-hi un minut de silenci.

Adiós gran mallorquin

Adiós gran sineuense

En la ciudad de Orense

Dios te ha dado tu fin.


***

Bé... sí que és veritat que sempre s'ha parlat de l'hal·lo de misteri que envoltà la seva mort. Qui ho sap... Segú, que l'acompanyava, encara és viu. Algú amb nassos d'anar a entrevistar-lo?